Que no se't noti

“Que no se't noti”. Aquella veueta no deixava de dir-li el mateix. Des de que s'havia adonat, que res no tornava a ser el mateix. No era capaç de mirar la gent com la mirava abans. Podia estimar-la però es sentia culpable al fer-ho. Podia odiar-la però tampoc en treia res. Podia contemplar-la i això la deixava en repòs, però sentia necessitat d'implicar-se, i això la tornava a fer sentir culpable. Volia ser-hi i a la vegada que hi fossin, però ella no hi era. I els demés tampoc. No podia deixar de pensar-ho. “Que no se't noti. Ells t'estimen”. Havia somrigut trenta-dues vegades a la feina. Això la feia sentir-se bé. Al menys no tornava a decebre's a si mateixa una altra vegada. A la seva feina no tractava amb persones. Això l'alleugerava avui. Altres dies era una cosa que l'entristia molt. Tampoc sabia si ella era una persona quan feia feina, i per tant, ja anava bé no haver-se de topar amb cap rostre mentre hi era. La seva feina, la feia i prou.

“Que no se't noti. Tu els estimes”. S'ho repetia mentre es dutxava als banys de la feina per intentar llevar-se la suor d'un dia estranyament calorós per dedins però no gaire per fora. Una tasca inútil. No s'havia posat a pentinar-se la seva cabellera castanya que ja tornava a brollar. Mentrestant anava pensant que la seva feina li aportava poc. Feia feina suposadament perquè volia complir qualque somni transformat en mercaderia, a part de per sobreviure. Però havia perdut la innocència i la il·lusió. S'havia obligat a oblidar.

“Que no se't noti. Aquí ve la que fa trenta-cinc” es deia mentre es posava les sabates, les més lletges del seu armari, i deia adéu a les companyes i companys de feina.

-Ens veim demà a les vuit.- Així serà segurament.

Arriba a casa, i abans d'empènyer la porta s'ho torna a repetir. “Que no se't noti, per favor”. Entra i novament no troba cap persona. Sols un ordinador encès que juga a escacs tot sol. No hi havia dinar fet encara que la cuina feia olor a arrós. Això li va recordar que des del matí que no havia pres res més que un cafè en llet i un xigarro i tenia gana. Es va posar a cuinar, tot i que ja feia estona que ja no era hora de dinar. Es trobava dins una franja horària que sempre li havia semblat estranya. No sabia ben bé per a què eren aquelles primeres hores de la tarda... Mentre es posava a bullir pasta recordava què havia fet el cap de setmana, a part de treballar. Va recordar amb una rialla que s'havia deixat estimar durant unes quantes hores per una persona encantadora; no sabia explicar ben bé que li passava quan estava amb ella. Pareixia estar al marge de tot, inclús de les veritats més absolutes. La resta d'hores se les va passar al telèfon i amb poca o cap companyia. Aquells dies s'hagués deixat estimar per tothom, però no sabia tampoc qui era tothom i si la volien al seu costat. Semblava que no. “Que no se't noti. Ells t'estimen” li va dir la veu com si s'anticipés al que anava a pensar.

Asseguda a la taula, en silenci absolut, recordava totes les persones que havia estimat i encara estima de qualque manera i la distància que en aquell moment semblava haver entre ella i ells. Havia acabat de dinar. Havia quedat més menjar al plat que a dins seu. Només bevia aigua per espassar-se la calor i veure si aconseguia aturar de suar. Però no espassava.

Es va despullar i va deixar el seu cos únicament en mans de l'aire. Encara brollava... sentia la fredor de les rajoles però sols era per un moment insignificant. Després tornava a sentir-se calenta per dedins. Qualque cosa li cremava per dins i sabia ben bé el que era. “Que no se't noti. Ells no són tu”.

Va anar cap al bany i va començar a omplir la banyera. Va preparar un xigarro. Avui no tenia ganes de ficar-se coses més dures. Es mirava al mirall. Realment mirava els seus ulls verds. “Que no se't noti. Ells no són tu”. Es mirava els ulls. Es mirava als ulls. Mirava la seva barrera. Sempre presonera d'aquells dos vidres verds. Presonera de sí mateixa. “Tu els estimes, ells t'estimen; ells no són tu”.

Va ficar-se a l'aigua. Era gelada. Notava com tota la seva pell s'eriçava. Un calfred la va recórrer de la planta dels peus fins al clatell. Els mugrons es van posar fermes, durs i sortits i el poc pèl que sempre havia tengut se li posava de punta. Va acabar de ficar-se dins la banyera i aquella fredor la va posseir. Va encendre el xigarro i va pegar una calada forta que la va encalentir per dedins i li va esborrar tots aquells sentiments que tenia dintre. Va fer set anelles de fum que varen durar exactament el temps que va haver de mester el seu cos per tornar a refredar-se i per a que li tornàs tot el que sentia. En va fer una altra, més suau, més fluixa. La va treure pel nas mentre anava ficant el cap dins l'aigua. La banyera era petita, així que els pits li varen quedar fora, encara durs. Dos petits cims. El cap era dintre, just sortia el nas per a que pogués seguir respirant. La primera llàgrima va sortir pels seus ulls i de seguida va ser el mateix que l'aigua. Ho feia expressament. Per no deixar rastre del que s'havia adonat. Sempre havia pensat que l'aigua, de la mateixa manera que s'emporta les llàgrimes, es podria emportar la soledat que darrerament sentia. I la sentia com sempre es sentia a si mateixa. Estimava, això li recordava la seva veu. Estimava dins seu però no cap a fora. Era una cosa que sempre havia intentat fer però mai havia aconseguit o mai li havien deixat aconseguir. Estimar cap a fora no té sentit, va arribar a dir-se en qualque moment, però tot i així insistia. Estimant arribaria a l'altre i l'altre el reconeixeria com a igual, però això no arribava mai. Volia que l'aigua s'emportés aquella soledat i li portàs una cosa nova, però no va ser així.

“Que no se't noti. Ells no són tu; ells t'estimen, tu els estimes, però no són tu; tu ets tot sol, però és millor que no es notiq”.