Qui suis je?

Caminante no hay camino, se hace el camino al andar.

Antonio Machado.

Camín. És clar que camín. El que ja no tenc tan clar és qui camina. Si qui camina és un home, una dona, una persona o un altre que es va descobrint dia a dia. Sóc de costums, de pautes, de rutines... aprenc, com tots. Assaig i error i inferències a la millor explicació, vaja. I si qualque cosa funciona, serveix (per poc que funcioni).

L'altre dia vaig sorprendre'm a mi mateix. De fet qui em va sorprendre va ser el meu capet. Digues ment, digues esperit, digues cervell, m'és igual. Sigui el que sigui, és curiós veure com sempre funciona igual. L'altre dia anava amb el cotxe, havia de tornar a casa i inconscientment vaig repetir el camí que normalment prenc per anar-hi encara que en aquell moment hagués pogut arribar abans si hagués agafat un altre carrer. Tot i així, el meu cap me dugué exactament pel mateix camí i vaig fer voltera. Sempre pel mateix camí, perquè encara funciona, encara que no sigui la millor opció i no funcioni al 100%. Serà veritat que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra? Seguesc un patró. ¿Sóc el/un patró? Sí, pot ser sí, però és el meu patró. Un patró que és meu i d'algunes persones més, segur. I de cada vegada més...

Un, qualsevol, tothom, cau. Es digui Lluís, Emili, Carme o Tomàs. Cauen... Cadascun en el seu món. Cadascun en el seu cosmos. Tots reivindiquen el seu lloc i llancen la seva tesis al món. Un combat per una hegemonia personal, per una integritat que no tots cerquen però que sempre hi és com absència. Una integritat que manca i que acaba per desbaratar-te quan te l'evidencien. Que m'acusin de tenir una visió idealitzada de les relacions, de l'amistat, de la confiança, de l'amor, del bé i del mal és quan menys curiós. Els meus conceptes parteixen evidentment d'una abstracció. Partesc d'experiències, de records (alguns “reals” d'altres segur que no tant). Evidentment dels meus pares, dels meus gustos, dels meus amics, amants i autors. Del que vaig ser: més gros i més fort. Del que sóc ara: més magre i més sensible; més obert. Els meus conceptes són eines per apropar-me al món, per entendre'l i fer-lo millor. Les meves eines... i cadascú té les seves. Els seus conceptes i les seves pròpies abstraccions i contradiccions. Que unes siguin més evidents que d'altres o més “comunes” no és més que per un procés de validació social. En el fons, però, si som sincers i deixam rancúnies apart, sempre hem d'aprendre. Aprendre a esborrar les pròpies contradiccions. Al teu ritme, mai sense fer una passa fins tenir el peu assegurat a l'altre costat. El que escriu ara mateix, començarà per fumar tabac que no experimenti amb els animals. Sense que això vulgui dir que es fa un gest cap a ningú, ni tan sols per mi mateix ni per l'animal que patiria l'experimentació. És un gest. Només és. Com tot el demés...