Lliure elecció o la propietat privada dels infants

Darrerament es parla molt d'allò que en diuen llibertat d'elecció de centre. És un tema que a les illes el veim emmascarat sota un conflicte lingüístic, en tant que certa comunitat reclama la possibilitat d'elecció de la llengua en què han de ser educats els seus fills. El conflicte, però, no és únicament illenc o de la comunitat catalana. Per exemple, a Madrid es veu aquesta mateixa polèmica però orientada cap a l'elecció de centres amb una educació mixta o diferenciada per sexes. No entraré a jutjar si l'educació ha de ser mixta, diferenciada per sexes, en català, en castellà o en anglès, ja que consider que hi ha gent bastant més qualificada que jo per parlar del tema.

El que si que vull explicitar aquí és com aquesta llibertat d'elecció que alguns defensen tant vivament deriva d'un pressupòsit lliberal de propietat privada que baix el meu punt de vista queda mancat de sentit si un hi raona un moment. Tal vegada sigui una pregunta un poc agosarada de plantejar així en fred però cada vegada que llegesc una noticia relacionada amb aquesta polèmica pens: i qui és el pare o la mare per decidir sobre el futur del seu fill? Quina potestat té? Explicaré el perquè d'aquestes preguntes tot seguit.

Una família es constitueix i es defineix per les diferents relacions que els seus membres mantenen. Evidentment, les mares i pares tenen una responsabilitat vers l'infant en el moment en què aquest es concebut, i el fill deu obediència i respecte cap a les decisions dels seus pares i mares, al menys pel que fa a la seva etapa de creixement i desenvolupament i sempre que es respectin certs principis que venen establerts pel concepte de pàtria potestat. Ara bé, quin és el límit de la responsabilitat del pare i de la mare? Pot un pare o una mare imposar una elecció personal a la vida del seu fill? Pot el pare transmetre una decisió personal, una opinió o creença, al seu fill? En definitiva, té el pare la propietat del seu fill?

El pensament lliberal més clàssic entén que l'home es constitueix en tant que lliure i propietari. La propietat privada pot ser entesa des de moltes vessants. Jo tenc un cotxe i per exemple sóc lliure d'aparcar-lo allà on vull i de fer amb ell el que vulgui, sempre i quan respecti el codi de circulació i les normes vials. Marx parlava i criticava un altre tipus de propietat privada, la dels mitjans de producció. La dona, al segle XVIII i XIX, també era entesa com a propietat privada, primerament del pare i segonament del marit. En el seu moment, les feministes, al menys les burgeses, començaren una lluita per l'emancipació de la dona, és a dir, per l'eliminació de l'opressió de la dona del sistema del patriarcat. Es perseguia la igualtat de drets polítics, socials i econòmics, i al segle XX, moltes d'aquestes reivindicacions foren aconseguides (altra cosa és que els hagin aconseguit plenament). A poc a poc es va anar introduint dins el sentit comú de la majoria que la dona, no era propietat de ningú, encara que després a la pràctica aquesta idea no es s'acabi de veure reflectida del tot. La meva pregunta és, no es troba l'infant sota una opressió semblant a la que tenia la dona per part de la família? Els fills, són propietat dels seus pares?

Contestant a la darrera pregunta, he de dir que baix el meu punt de vista que no; els fills no són propietat dels pares. Tal vegada aquesta sentència manca de crèdit ja que és feta per una persona que encara no ha tengut fills, però si deixau que ho expliqui tal vegada pugui mostrar la meva opinió el respecte sense ferir massa sensibilitats. Alhora d'analitzar la qüestió crec que és fonamental distingir entre la responsabilitat i la possessió. Entenc que el pare és responsable del seu fill, però no propietari. Això s'explica perquè baix el meu punt de vista, el pare té la responsabilitat de guiar al seu fill. De dotar-los d'educació moral i de cures diverses. El fill ve al món per ordre dels pares, ja que ningú ha triat néixer, per tant, sembla obvi que la família es responsabilitzi de part de l'educació i de la manutenció d'aquell infant fins que es pugui valer per si sol. No tenc clar fins a quin punt la família és responsable. He llegit opinions molt diverses i realment el debat és força antic. Plató i els autors marxistes per norma general pensen que és la comunitat qui té la responsabilitat dels fills. D'altres, com Rousseau, interpreta que no s'han de posar cap tipus de traves al desenvolupament personal del fill i que cal deixar-lo en la llibertat absoluta baix una tutela d'un mestre mentre que els conservadors pensen que el lligam de la família és sagrat i no hi pot haver cap tipus de interferència en ell. No conec la millor fórmula. No sé qui és més indicat per educar l'infant, si la família, la comunitat, l'escola, l'Estat... tal vegada la millor fórmula passi per una conjunció equilibrada de totes aquestes institucions i d'altres que segurament no he esmentat, però tampoc les tenc totes.

El que si que entenc és que el fill no és propietat del seu pare. El concepte de pàtria potestat consider que està mal entès per la gent que fa aquest tipus de reivindicacions de lliure elecció. S'ha d'aprendre a ser pares i mares. La sobreprotecció dels fills que tan de moda està darrerament no és una bona manera d'educar als fills de la mateixa manera que imposar una decisió del pare al fill tampoc és del tot correcte. Evidentment, o això vull pensar, quan el pare decideix al voltant d'una qüestió tan fonamental com és la de l'educació del seu fill, ho fa des de la bona intenció i intentant aportar un benefici al seu fill, però també pens que la intenció de fer el bé no és suficient per legitimar una acció. Aquests tipus de decisions no han de ser presses únicament des de l'àmbit familiar ja que la família es troba inscrita en un conjunt més gran de relacions socials que podem anomenar societat.

Tal vegada el millor que puc fer per acabar de fer-me entendre, que no sé si ho estic aconseguint, és deixar que gent amb més reputació que no pas jo parli per mi. Així que us deix amb un fragment d'un escrit de Khalil Gibran poeta, místic i artista que va néixer al Liban en el 1883. Encara que empri un llenguatge poètic crec que les reflexions d'aquest autor que podeu trobar al seu llibre El Profeta són fonamentals per intentar esclarir el tema que aquí he plantejat:

Y una mujer que sostenía un bebé contra su pecho dijo, Háblanos de los Hijos.
Y el contestó:
Vuestros hijos no son vuestros hijos.
Ellos son los hijos y las hijas de la Vida que trata de llenarse a si misma
Ellos vienen a través de vosotros pero no de vosotros.
Y aunque ellos están con vosotros no os pertenecen.

Les podeís dar vuestro amor, pero no vuestros pensamientos.
Porque ellos tienen sus propios pensamientos.
Podeís dar habitáculo a sus cuerpos pero no a sus almas,
Pues sus almas habitan en la casa del mañana, la cual no ser puede visitar, ni tan siquiera en los sueños.
Podeís anhelar ser como ellos, pero no lucheís para hacerlos como sois vosotros.
Porque la vida no maarcha hacia atrás y no se mueve con el ayer.

Vosotros sois los arcos con los que vuestros hijos, como flechas vivientes son lanzados a la Vida.
El Gran Arquero ve la diana en el camino del infinito, y la dobla con su poder y sus flechas pueden ir rápidas y lejos.
Haced que la forma en que dobleís el arco en vuestra manos sea para alegría.
Él también, además a amar la flecha que vuela, ama el arco que es estable.