Lliure elecció o la propietat privada dels infants

Darrerament es parla molt d'allò que en diuen llibertat d'elecció de centre. És un tema que a les illes el veim emmascarat sota un conflicte lingüístic, en tant que certa comunitat reclama la possibilitat d'elecció de la llengua en què han de ser educats els seus fills. El conflicte, però, no és únicament illenc o de la comunitat catalana. Per exemple, a Madrid es veu aquesta mateixa polèmica però orientada cap a l'elecció de centres amb una educació mixta o diferenciada per sexes. No entraré a jutjar si l'educació ha de ser mixta, diferenciada per sexes, en català, en castellà o en anglès, ja que consider que hi ha gent bastant més qualificada que jo per parlar del tema.

El que si que vull explicitar aquí és com aquesta llibertat d'elecció que alguns defensen tant vivament deriva d'un pressupòsit lliberal de propietat privada que baix el meu punt de vista queda mancat de sentit si un hi raona un moment. Tal vegada sigui una pregunta un poc agosarada de plantejar així en fred però cada vegada que llegesc una noticia relacionada amb aquesta polèmica pens: i qui és el pare o la mare per decidir sobre el futur del seu fill? Quina potestat té? Explicaré el perquè d'aquestes preguntes tot seguit.

Una família es constitueix i es defineix per les diferents relacions que els seus membres mantenen. Evidentment, les mares i pares tenen una responsabilitat vers l'infant en el moment en què aquest es concebut, i el fill deu obediència i respecte cap a les decisions dels seus pares i mares, al menys pel que fa a la seva etapa de creixement i desenvolupament i sempre que es respectin certs principis que venen establerts pel concepte de pàtria potestat. Ara bé, quin és el límit de la responsabilitat del pare i de la mare? Pot un pare o una mare imposar una elecció personal a la vida del seu fill? Pot el pare transmetre una decisió personal, una opinió o creença, al seu fill? En definitiva, té el pare la propietat del seu fill?

El pensament lliberal més clàssic entén que l'home es constitueix en tant que lliure i propietari. La propietat privada pot ser entesa des de moltes vessants. Jo tenc un cotxe i per exemple sóc lliure d'aparcar-lo allà on vull i de fer amb ell el que vulgui, sempre i quan respecti el codi de circulació i les normes vials. Marx parlava i criticava un altre tipus de propietat privada, la dels mitjans de producció. La dona, al segle XVIII i XIX, també era entesa com a propietat privada, primerament del pare i segonament del marit. En el seu moment, les feministes, al menys les burgeses, començaren una lluita per l'emancipació de la dona, és a dir, per l'eliminació de l'opressió de la dona del sistema del patriarcat. Es perseguia la igualtat de drets polítics, socials i econòmics, i al segle XX, moltes d'aquestes reivindicacions foren aconseguides (altra cosa és que els hagin aconseguit plenament). A poc a poc es va anar introduint dins el sentit comú de la majoria que la dona, no era propietat de ningú, encara que després a la pràctica aquesta idea no es s'acabi de veure reflectida del tot. La meva pregunta és, no es troba l'infant sota una opressió semblant a la que tenia la dona per part de la família? Els fills, són propietat dels seus pares?

Contestant a la darrera pregunta, he de dir que baix el meu punt de vista que no; els fills no són propietat dels pares. Tal vegada aquesta sentència manca de crèdit ja que és feta per una persona que encara no ha tengut fills, però si deixau que ho expliqui tal vegada pugui mostrar la meva opinió el respecte sense ferir massa sensibilitats. Alhora d'analitzar la qüestió crec que és fonamental distingir entre la responsabilitat i la possessió. Entenc que el pare és responsable del seu fill, però no propietari. Això s'explica perquè baix el meu punt de vista, el pare té la responsabilitat de guiar al seu fill. De dotar-los d'educació moral i de cures diverses. El fill ve al món per ordre dels pares, ja que ningú ha triat néixer, per tant, sembla obvi que la família es responsabilitzi de part de l'educació i de la manutenció d'aquell infant fins que es pugui valer per si sol. No tenc clar fins a quin punt la família és responsable. He llegit opinions molt diverses i realment el debat és força antic. Plató i els autors marxistes per norma general pensen que és la comunitat qui té la responsabilitat dels fills. D'altres, com Rousseau, interpreta que no s'han de posar cap tipus de traves al desenvolupament personal del fill i que cal deixar-lo en la llibertat absoluta baix una tutela d'un mestre mentre que els conservadors pensen que el lligam de la família és sagrat i no hi pot haver cap tipus de interferència en ell. No conec la millor fórmula. No sé qui és més indicat per educar l'infant, si la família, la comunitat, l'escola, l'Estat... tal vegada la millor fórmula passi per una conjunció equilibrada de totes aquestes institucions i d'altres que segurament no he esmentat, però tampoc les tenc totes.

El que si que entenc és que el fill no és propietat del seu pare. El concepte de pàtria potestat consider que està mal entès per la gent que fa aquest tipus de reivindicacions de lliure elecció. S'ha d'aprendre a ser pares i mares. La sobreprotecció dels fills que tan de moda està darrerament no és una bona manera d'educar als fills de la mateixa manera que imposar una decisió del pare al fill tampoc és del tot correcte. Evidentment, o això vull pensar, quan el pare decideix al voltant d'una qüestió tan fonamental com és la de l'educació del seu fill, ho fa des de la bona intenció i intentant aportar un benefici al seu fill, però també pens que la intenció de fer el bé no és suficient per legitimar una acció. Aquests tipus de decisions no han de ser presses únicament des de l'àmbit familiar ja que la família es troba inscrita en un conjunt més gran de relacions socials que podem anomenar societat.

Tal vegada el millor que puc fer per acabar de fer-me entendre, que no sé si ho estic aconseguint, és deixar que gent amb més reputació que no pas jo parli per mi. Així que us deix amb un fragment d'un escrit de Khalil Gibran poeta, místic i artista que va néixer al Liban en el 1883. Encara que empri un llenguatge poètic crec que les reflexions d'aquest autor que podeu trobar al seu llibre El Profeta són fonamentals per intentar esclarir el tema que aquí he plantejat:

Y una mujer que sostenía un bebé contra su pecho dijo, Háblanos de los Hijos.
Y el contestó:
Vuestros hijos no son vuestros hijos.
Ellos son los hijos y las hijas de la Vida que trata de llenarse a si misma
Ellos vienen a través de vosotros pero no de vosotros.
Y aunque ellos están con vosotros no os pertenecen.

Les podeís dar vuestro amor, pero no vuestros pensamientos.
Porque ellos tienen sus propios pensamientos.
Podeís dar habitáculo a sus cuerpos pero no a sus almas,
Pues sus almas habitan en la casa del mañana, la cual no ser puede visitar, ni tan siquiera en los sueños.
Podeís anhelar ser como ellos, pero no lucheís para hacerlos como sois vosotros.
Porque la vida no maarcha hacia atrás y no se mueve con el ayer.

Vosotros sois los arcos con los que vuestros hijos, como flechas vivientes son lanzados a la Vida.
El Gran Arquero ve la diana en el camino del infinito, y la dobla con su poder y sus flechas pueden ir rápidas y lejos.
Haced que la forma en que dobleís el arco en vuestra manos sea para alegría.
Él también, además a amar la flecha que vuela, ama el arco que es estable. 

Apologia de la filosofia.

Heràclit, Plató, Aristòtil, Epicur, Diògenes, Plotí, Ramon Llull, Descartes, Giordanno Bruno, Maquiavel, Hume, Locke, Rousseau, Kant, Hegel, Marx, Schopenhauer, Nietzsche, Darwin, Heidegger, Sartre, Gramsci, Rawls, Derrida, Gorz, Arendt, Kollontai, Freud, Foucault,... pel que pogués ser, m'agradaria que aquí quedàs constància de que hi va haver un temps en què tota aquesta gent tenia quelcom interessant a dir i hi havia gent disposada a sentir-la.

Vivim a un moment en que qualsevol cosa sembla justificable. Coses que mai abans no haguessin rondat pel cap a ningú, ara és fan evidents per a tothom. Qui podia pensar que la nostra societat acceptaria unes retallades com les que patim actualment en els serveis públics? Anys enrere, ningú hagués acceptat baix cap concepte una retallada en prestacions social. La por permet justificar qualsevol discurs... i els sindicats encara tenen els bemolls de dir que no és el moment de convocar una vaga general...

Fa uns dies va arribar a les meves mans un article de l'any 2009 que explicava com la filosofia havia arribat a desaparèixer a Mèxic (http://www.milenio.com/cdb/doc/impreso/8558757). L'article explica com lentament i sense que ningú pogués fer res es va anar cuinant la desaparició de les assignatures de filosofia als plans d'estudis de secundaria i batxillerat. La croada contra la filosofia no ve d'ara. Sempre ha estat una matèria incòmoda pel sistema i sobretot per l'actual en tant que sembla que la filosofia és incompatible amb la lògica del capitalisme del “time is money” i la recerca de beneficis econòmics. En un món en què tot el que es cerca és un tècnic (un tècnic flexible i que a sobre no es queixi gaire) la filosofia passa a ser un saber del tot prescindible i perillós. Pens aleshores no servesc, o almenys aquest sembla ser el missatge que es transmet per tot arreu...

Se m'encén la sang quan veig que els polítics, siguin del color que siguin, fan un i un altre menyspreu a la filosofia. D'ençà que s'aprovà la Llei Orgànica d'Educació (LOE) al 2006, es van introduir canvis a l'assignatura de filosofia de primer de batxillerat que es veu com la culminació d'aquell experiment adoctrinador dels mals socialistes que porta per nom Educació per a la Ciutadania i on es redueix considerablement els continguts de filosofia teòrica i crítica més “convencional” d'aquesta. Per si això fos poc, l'assignatura d'Història de la Filosofia que s'imparteix a segon de batxillerat, quedà sols amb un ensenyament mínim de dues hores. Ara bé, degut a les transferències de competències cap a les Comunitats Autònomes, les diferents autonomies tenen poder de decisió alhora d'establir el currículum del batxillerat. Per sort, algunes Comunitats Autònomes com Balears o Castella la-Manxa empren aquesta transferència de competències per incrementar en una hora les hores de filosofia al currículum de batxillerat. D'altres, com Catalunya o València sols ho fan a l'assignatura que s'imparteix a segon de batxiller fent que així l'assignatura de primer de batxillerat quedi molt degradada. I ara, amb el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports José Ignacio Wert, a saber quina serà la bonaventura de la filosofia. Per començar sembla anar a atacar assignatures com Ètica o Educació per a la Ciutadania...

Taula feta per Plataforma en defensa de la Filosofía y la Educación Pública

Podríeu dir que la meva indignació és perquè em dedic o em vull dedicar “professionalment” a l'ensenyament de filosofia i que l'única pretensió d'aquest escrit és la d'intentar conservar el petit feu que encara li queda a la comunitat filosòfica dins el sistema educatiu, i en part tendríeu raó, però si sols sou capaços de veure això, és que realment mai ningú us ha explicat la influència que té la filosofia dins la societat. Podeu pensar que això que diré és sols producte del frikisme que s'assoleix quan ets estudiant de filosofia, però a vegades estic a una conversa de bar i algú fa un comentari i pens: això és Plató. O llegesc una novel·la qualsevol i dic: hòstia, Aristòtil. O quan escolt una cançó i pens: pareix mentida que aquí hi hagi Heidegger. Però és així. O de vegades xerrant amb els meus pares em veig forçat a demanar-me si han llegit Kant qualque vegada (i sé que no ho han fet). Fa més de dos mil anys que vivim amb la filosofia. Per molt que intentin amargar-la hi és per tot arreu, i saber identificar-la ajuda a entendre com funciona el món, com funciona la gent i sobretot, i el més important, ajuda a saber com pots canviar les coses que no t'agraden. No dic que tot estigui i sigui en funció de la filosofia. No em vull posar pesat amb aquesta reivindicació però a vegades costa veure la connexió entre aquell personatge tan estrany que per norma general és el filòsof i el món que ens envolta, però tot gran projecte filosòfic ha tengut la seva repercussió pràctica. Deixant de banda la utilitat d'aquesta, d'on pensau que ve l'idea d'un organisme internacional com la ONU? Doncs de Kant... I que me'n deis de la influència del platonisme i l'aristotelisme dins la religió catòlica? El simple fet d'estudiar història tal i com s'estudia és per influència hegeliana. La Revolució Francesa és, en part, una revolució filosòfica. La Revolució Russa és, en part, una revolució filosòfica. La nostra revolució, si es dona, ha de ser filosòfica!

La filosofia és una eina de construcció personal. Aporta allò que diuen esperit crític, mentalitat oberta i un punt de vista diferent al convencional. Però quina construcció li queda a l'estudiant quan un dels principals nutrients de la civilització, la filosofia, queda reduït al seu mínim exponent? La solució és clara, l'única construcció possible serà la que el sistema capitalista imposi.

Reivindic el pensar lliure, encara que no estigui de moda. Pensa aleshores molesta!!

Avís a possibles lectors

De vegades tenc la necessitat d'escriure el món. Supòs que és la meva manera d'inscriure'm en ell. De formar part d'ell i alhora també d'evadir-me. Einstein deia que quan feia ciència aconseguia evadir-se del món. Supòs que és bo tenir una via d'escapament. La meva és ben clara: la filosofia i la paraula. La primera, em permet espiritualitzar i estructurar el meu dia a dia, l'altra em permet parlar precisament de com ho faig. A vegades no sé si amb la filosofia vaig a bon port. Sempre he dit que la filosofia no ha servit mai per donar una resposta a res i que el que em permet a mi és aconseguir certa indiferència. Això darrerament ha canviat. Veig en ella un gran potencial d'alliberació, però a saber quan de temps durarà. En tendreu notícies...

Avís per als lectors és el títol de la primera entrada d'aquest bloc. Sí, tenia la necessitat de dir-vos a tots que res del que trobeu aquí escrit té cap pretensió d'objectivitat. El motiu no és que jo sigui incapaç de dir res cert del món o de jo. El propi motiu és troba en la mateixa paraula. Una bona amiga m'explicava un dia quina era l'etimologia de la paraula “paraula”. Paraula prové del grec parabolê. Para significa “al marge de” o “al costat de”. Bolê suggereix el fet de llençar quelcom enfora. Aquestes dues paraules juntes signifiquen establir un paral·lel entre, és a dir, comparar. Exacte. El que feim quan parlam és situar-nos al costat de la realitat. És, establir un paral·lel, un paral·lel amb la realitat. La cosa sembla simple a un primer cop d'ull, gairebé irrellevant, però resulta curiós que la mateixa etimologia de la paraula “paraula”, que nosaltres empram per descriure la realitat, ja sigui interior o exterior, estigui condemnada a no poder establir un lligam fort, objectiu, amb aquesta suposada realitat. La realitat, sigui el que sigui aquesta, es veu intervenguda per la nostra paraula i aquesta sols és un reflex d'aquella realitat, però en cap cas serà aquella realitat. És per aquest motiu que quan passeu a llegir les diferents entrades que puguin aparèixer a aquest bloc, heu de tenir en conta que en cap cas tenc la pretensió de descriure la realitat tal i com és, ja que aquesta se m'escapa pel simple fet d'haver emprar la paraula. Qualsevol semblança amb la realitat, serà pura coincidència. Reneg de qualsevol tipus de pretensió d'objectivitat, però això no vol dir que em calli o que el que escrigui no servesqui per res. Al llenguatge li pertany la veritat i sigui quina sigui aquesta, aquest bloc no és més que un intent de copsar-la i transmetre-la.