Que no se't noti

“Que no se't noti”. Aquella veueta no deixava de dir-li el mateix. Des de que s'havia adonat, que res no tornava a ser el mateix. No era capaç de mirar la gent com la mirava abans. Podia estimar-la però es sentia culpable al fer-ho. Podia odiar-la però tampoc en treia res. Podia contemplar-la i això la deixava en repòs, però sentia necessitat d'implicar-se, i això la tornava a fer sentir culpable. Volia ser-hi i a la vegada que hi fossin, però ella no hi era. I els demés tampoc. No podia deixar de pensar-ho. “Que no se't noti. Ells t'estimen”. Havia somrigut trenta-dues vegades a la feina. Això la feia sentir-se bé. Al menys no tornava a decebre's a si mateixa una altra vegada. A la seva feina no tractava amb persones. Això l'alleugerava avui. Altres dies era una cosa que l'entristia molt. Tampoc sabia si ella era una persona quan feia feina, i per tant, ja anava bé no haver-se de topar amb cap rostre mentre hi era. La seva feina, la feia i prou.

“Que no se't noti. Tu els estimes”. S'ho repetia mentre es dutxava als banys de la feina per intentar llevar-se la suor d'un dia estranyament calorós per dedins però no gaire per fora. Una tasca inútil. No s'havia posat a pentinar-se la seva cabellera castanya que ja tornava a brollar. Mentrestant anava pensant que la seva feina li aportava poc. Feia feina suposadament perquè volia complir qualque somni transformat en mercaderia, a part de per sobreviure. Però havia perdut la innocència i la il·lusió. S'havia obligat a oblidar.

“Que no se't noti. Aquí ve la que fa trenta-cinc” es deia mentre es posava les sabates, les més lletges del seu armari, i deia adéu a les companyes i companys de feina.

-Ens veim demà a les vuit.- Així serà segurament.

Arriba a casa, i abans d'empènyer la porta s'ho torna a repetir. “Que no se't noti, per favor”. Entra i novament no troba cap persona. Sols un ordinador encès que juga a escacs tot sol. No hi havia dinar fet encara que la cuina feia olor a arrós. Això li va recordar que des del matí que no havia pres res més que un cafè en llet i un xigarro i tenia gana. Es va posar a cuinar, tot i que ja feia estona que ja no era hora de dinar. Es trobava dins una franja horària que sempre li havia semblat estranya. No sabia ben bé per a què eren aquelles primeres hores de la tarda... Mentre es posava a bullir pasta recordava què havia fet el cap de setmana, a part de treballar. Va recordar amb una rialla que s'havia deixat estimar durant unes quantes hores per una persona encantadora; no sabia explicar ben bé que li passava quan estava amb ella. Pareixia estar al marge de tot, inclús de les veritats més absolutes. La resta d'hores se les va passar al telèfon i amb poca o cap companyia. Aquells dies s'hagués deixat estimar per tothom, però no sabia tampoc qui era tothom i si la volien al seu costat. Semblava que no. “Que no se't noti. Ells t'estimen” li va dir la veu com si s'anticipés al que anava a pensar.

Asseguda a la taula, en silenci absolut, recordava totes les persones que havia estimat i encara estima de qualque manera i la distància que en aquell moment semblava haver entre ella i ells. Havia acabat de dinar. Havia quedat més menjar al plat que a dins seu. Només bevia aigua per espassar-se la calor i veure si aconseguia aturar de suar. Però no espassava.

Es va despullar i va deixar el seu cos únicament en mans de l'aire. Encara brollava... sentia la fredor de les rajoles però sols era per un moment insignificant. Després tornava a sentir-se calenta per dedins. Qualque cosa li cremava per dins i sabia ben bé el que era. “Que no se't noti. Ells no són tu”.

Va anar cap al bany i va començar a omplir la banyera. Va preparar un xigarro. Avui no tenia ganes de ficar-se coses més dures. Es mirava al mirall. Realment mirava els seus ulls verds. “Que no se't noti. Ells no són tu”. Es mirava els ulls. Es mirava als ulls. Mirava la seva barrera. Sempre presonera d'aquells dos vidres verds. Presonera de sí mateixa. “Tu els estimes, ells t'estimen; ells no són tu”.

Va ficar-se a l'aigua. Era gelada. Notava com tota la seva pell s'eriçava. Un calfred la va recórrer de la planta dels peus fins al clatell. Els mugrons es van posar fermes, durs i sortits i el poc pèl que sempre havia tengut se li posava de punta. Va acabar de ficar-se dins la banyera i aquella fredor la va posseir. Va encendre el xigarro i va pegar una calada forta que la va encalentir per dedins i li va esborrar tots aquells sentiments que tenia dintre. Va fer set anelles de fum que varen durar exactament el temps que va haver de mester el seu cos per tornar a refredar-se i per a que li tornàs tot el que sentia. En va fer una altra, més suau, més fluixa. La va treure pel nas mentre anava ficant el cap dins l'aigua. La banyera era petita, així que els pits li varen quedar fora, encara durs. Dos petits cims. El cap era dintre, just sortia el nas per a que pogués seguir respirant. La primera llàgrima va sortir pels seus ulls i de seguida va ser el mateix que l'aigua. Ho feia expressament. Per no deixar rastre del que s'havia adonat. Sempre havia pensat que l'aigua, de la mateixa manera que s'emporta les llàgrimes, es podria emportar la soledat que darrerament sentia. I la sentia com sempre es sentia a si mateixa. Estimava, això li recordava la seva veu. Estimava dins seu però no cap a fora. Era una cosa que sempre havia intentat fer però mai havia aconseguit o mai li havien deixat aconseguir. Estimar cap a fora no té sentit, va arribar a dir-se en qualque moment, però tot i així insistia. Estimant arribaria a l'altre i l'altre el reconeixeria com a igual, però això no arribava mai. Volia que l'aigua s'emportés aquella soledat i li portàs una cosa nova, però no va ser així.

“Que no se't noti. Ells no són tu; ells t'estimen, tu els estimes, però no són tu; tu ets tot sol, però és millor que no es notiq”.  

Qui suis je?

Caminante no hay camino, se hace el camino al andar.

Antonio Machado.

Camín. És clar que camín. El que ja no tenc tan clar és qui camina. Si qui camina és un home, una dona, una persona o un altre que es va descobrint dia a dia. Sóc de costums, de pautes, de rutines... aprenc, com tots. Assaig i error i inferències a la millor explicació, vaja. I si qualque cosa funciona, serveix (per poc que funcioni).

L'altre dia vaig sorprendre'm a mi mateix. De fet qui em va sorprendre va ser el meu capet. Digues ment, digues esperit, digues cervell, m'és igual. Sigui el que sigui, és curiós veure com sempre funciona igual. L'altre dia anava amb el cotxe, havia de tornar a casa i inconscientment vaig repetir el camí que normalment prenc per anar-hi encara que en aquell moment hagués pogut arribar abans si hagués agafat un altre carrer. Tot i així, el meu cap me dugué exactament pel mateix camí i vaig fer voltera. Sempre pel mateix camí, perquè encara funciona, encara que no sigui la millor opció i no funcioni al 100%. Serà veritat que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra? Seguesc un patró. ¿Sóc el/un patró? Sí, pot ser sí, però és el meu patró. Un patró que és meu i d'algunes persones més, segur. I de cada vegada més...

Un, qualsevol, tothom, cau. Es digui Lluís, Emili, Carme o Tomàs. Cauen... Cadascun en el seu món. Cadascun en el seu cosmos. Tots reivindiquen el seu lloc i llancen la seva tesis al món. Un combat per una hegemonia personal, per una integritat que no tots cerquen però que sempre hi és com absència. Una integritat que manca i que acaba per desbaratar-te quan te l'evidencien. Que m'acusin de tenir una visió idealitzada de les relacions, de l'amistat, de la confiança, de l'amor, del bé i del mal és quan menys curiós. Els meus conceptes parteixen evidentment d'una abstracció. Partesc d'experiències, de records (alguns “reals” d'altres segur que no tant). Evidentment dels meus pares, dels meus gustos, dels meus amics, amants i autors. Del que vaig ser: més gros i més fort. Del que sóc ara: més magre i més sensible; més obert. Els meus conceptes són eines per apropar-me al món, per entendre'l i fer-lo millor. Les meves eines... i cadascú té les seves. Els seus conceptes i les seves pròpies abstraccions i contradiccions. Que unes siguin més evidents que d'altres o més “comunes” no és més que per un procés de validació social. En el fons, però, si som sincers i deixam rancúnies apart, sempre hem d'aprendre. Aprendre a esborrar les pròpies contradiccions. Al teu ritme, mai sense fer una passa fins tenir el peu assegurat a l'altre costat. El que escriu ara mateix, començarà per fumar tabac que no experimenti amb els animals. Sense que això vulgui dir que es fa un gest cap a ningú, ni tan sols per mi mateix ni per l'animal que patiria l'experimentació. És un gest. Només és. Com tot el demés...

A qui està retallant el PP? Anàlisis de les darreres reformes del PP.

Ja no s'amaguen gens ni mica. Ho fan a cara alta. Cada divendres ja és segur que hi haurà noves retallades ja que en paraules de la pròpia Esperanza Aguirre encara queda molt per retallar i de cada dia es troben “partides noves interessants per a retallar”.

Fa just una setmana es publica el Decret-Llei 16/2012 del 20 d'abril que introduïa mesures urgents per a “garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”. En aquest mateix document es feia saber, entre altres coses, que hi hauria canvis en el que es coneix com cartera sanitària comú bàsica dels serveis assistencials del Sistema Nacional de Salut. Aquesta compren totes les activitats assistencials de prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació que es realitza a centres sanitaris o sociosanitaris. Així mateix inclou el transport dels malalts. Tot això, i fins que sortí el Decret-Llei era purament garantit pels fons públic de l'Estat. Després del Decret, es decreta que el transport amb ambulància seria pagat o copagat pel ciutadà en cas de que aquest no fos de caràcter urgent. I jo hem deman, una persona que hagi d'anar a diàlisis setmanalment perquè els seus ronyons han deixat de funcionar, serà considerat un transport de caràcter urgent o hem de començar a pensar un poc malament?

Seguim. També es fa públic que es retalla aquesta cartera sanitària comú bàsica que gaudim els ciutadans. Per exemple, l'ajuda farmacèutica queda tocada de mort. Si fos poc, altres prestacions de la cartera sanitària com són les pròtesis o els suplements o productes dietètics també desapareixen de dita cartera.

Però encara n'hi ha més perquè també canvien les condicions per accedir a aquesta cartera sanitària. És a dir, per poder ser usuari de la Seguretat Social sempre s'han hagut de complir una sèrie de requisits. Ara, per formar part de la Seguretat Social cal o és necessari complir una d'aquestes condicions:
1.Estar assegurat, és a dir, treballar, això és, aquella cosa a la que mig Estat aspira i no aconsegueix.
2.Ser autònom, la qual cosa és encara més difícil que treballar a una empresa, pràcticament...
3.Cobrar la prestació o el subsidi d'atur. A qui se li acabi l'atur, ja sabem el que li passarà...
4.Tenir la condició de pensionista dins la Seguretat Social.

Si aquests requisits no es compleixen, temporalment es pot accedir a la Seguretat Social si i només si:
5.es demostra que s'és una persona sense recursos i que s'està per sota del llindar de la pobresa (sempre i quan es sigui ciutadà europeu, estranger en situació regular o espanyol),
6.o posar-se com a beneficiari d'algú, és a dir, ficar-se dins la cartera sanitària d'algú, ja sigui el pare, la mare, el marit o l'esposa. Tot plegat pagant quota pel tràmit en qüestió i en el cas dels joves s'haurà de ser menor de 26 anys. Sinó, tampoc es té dret a sanitat.

Però és curiós, perquè justament quan s'està decretant qui té accés a la cartera sanitària i a la Seguretat social es diu, citant textualment:

“Lo dispuesto en los apartados anteriores de este artículo no modifica el régimen de asistencia sanitaria de las personas titulares o beneficiarias de los regímenes especiales de la Seguridad Social gestionados por la Mutualidad  General de Funcionarios Civiles del Estado, la Mutualidad General Judicial y el  Instituto Social de las Fuerzas Armadas, que mantendrán su régimen jurídico  específico”

Alerta, qui són aquests que queden exempts de la reforma? La Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado, coneguts com MUFACE és l'organisme autònom de l'Administració Central de l'Estat del Ministeri d'Hisenda i de les Administracions Públiques de l'Estat. Si un cerca la llei que regula qui es membre, per dir-ho de qualque manera, i qui no de la Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado es troba el següent: La competencia en materia de personal al servicio de la Administración Civil del Estado se ejercerá por:
El Consejo de Ministros.
El Presidente del Gobierno.
El Ministro de Economía y Hacienda.
Los Ministros, Subsecretarios y Directores Generales;
y  La Comisión Superior de Persona

Encara que els membres són més, ja que s'han d'incloure totes les persones que treballen per aquestes institucions, sols de primera ja trobam que, per exemple, els fills dels ministres de més de 26 anys que encara no facin feina sí que tenen dret a la Seguretat Social perquè el seu pare és ministre, quan per exemple, el fill d'un treballador de la construcció de 26 anys que encara no s'ha pogut inserir dins el mercat laboral per culpa de la precarietat que ells mateixos han creat no té dret a l'assistència mèdica. Aleshores, cap on retalla aquesta gent? Està ben clar. El mateix passa amb l'exèrcit. Com heu pogut llegir abans, l'Institut Social de les Forces Armades també queda exempt així com el funcionariat del Ministeri de Justícia. Sembla que el Partit Popular estigui intentant crear una doble ciutadania ja que mentre uns segueixen mantenint drets als altres els hi estan llevant. Tot plegat sona a la cançoneta ultralliberal de sempre: no hi ha drets sense obligacions, o el que és el mateix i al que porta aquesta afirmació a llarg plaç, sols hi ha drets pels privilegiats...

A què estam jugant? No n'hi ha prou d'insults i de violència d'Estat? Fins quan més els ciutadans hauran d'aguantar els deliris econòmics d'aquesta guarda de terroristes? I mentrestant, segueixen els atacs a l'educació pública també... però no s'atreveixen ni a tocar un pel a les Forces Armades, la Monarquia o els seus propis sous...Vergonya cavallers, vergonya!

Ara és el moment de denunciar tots aquests despropòsits que atempten directament damunt els Drets Humans de les persones. És el moment de sortir al carrer i d'organitzar-se. És el moment de plantar cara. És el moment de lluitar!

Lliure elecció o la propietat privada dels infants

Darrerament es parla molt d'allò que en diuen llibertat d'elecció de centre. És un tema que a les illes el veim emmascarat sota un conflicte lingüístic, en tant que certa comunitat reclama la possibilitat d'elecció de la llengua en què han de ser educats els seus fills. El conflicte, però, no és únicament illenc o de la comunitat catalana. Per exemple, a Madrid es veu aquesta mateixa polèmica però orientada cap a l'elecció de centres amb una educació mixta o diferenciada per sexes. No entraré a jutjar si l'educació ha de ser mixta, diferenciada per sexes, en català, en castellà o en anglès, ja que consider que hi ha gent bastant més qualificada que jo per parlar del tema.

El que si que vull explicitar aquí és com aquesta llibertat d'elecció que alguns defensen tant vivament deriva d'un pressupòsit lliberal de propietat privada que baix el meu punt de vista queda mancat de sentit si un hi raona un moment. Tal vegada sigui una pregunta un poc agosarada de plantejar així en fred però cada vegada que llegesc una noticia relacionada amb aquesta polèmica pens: i qui és el pare o la mare per decidir sobre el futur del seu fill? Quina potestat té? Explicaré el perquè d'aquestes preguntes tot seguit.

Una família es constitueix i es defineix per les diferents relacions que els seus membres mantenen. Evidentment, les mares i pares tenen una responsabilitat vers l'infant en el moment en què aquest es concebut, i el fill deu obediència i respecte cap a les decisions dels seus pares i mares, al menys pel que fa a la seva etapa de creixement i desenvolupament i sempre que es respectin certs principis que venen establerts pel concepte de pàtria potestat. Ara bé, quin és el límit de la responsabilitat del pare i de la mare? Pot un pare o una mare imposar una elecció personal a la vida del seu fill? Pot el pare transmetre una decisió personal, una opinió o creença, al seu fill? En definitiva, té el pare la propietat del seu fill?

El pensament lliberal més clàssic entén que l'home es constitueix en tant que lliure i propietari. La propietat privada pot ser entesa des de moltes vessants. Jo tenc un cotxe i per exemple sóc lliure d'aparcar-lo allà on vull i de fer amb ell el que vulgui, sempre i quan respecti el codi de circulació i les normes vials. Marx parlava i criticava un altre tipus de propietat privada, la dels mitjans de producció. La dona, al segle XVIII i XIX, també era entesa com a propietat privada, primerament del pare i segonament del marit. En el seu moment, les feministes, al menys les burgeses, començaren una lluita per l'emancipació de la dona, és a dir, per l'eliminació de l'opressió de la dona del sistema del patriarcat. Es perseguia la igualtat de drets polítics, socials i econòmics, i al segle XX, moltes d'aquestes reivindicacions foren aconseguides (altra cosa és que els hagin aconseguit plenament). A poc a poc es va anar introduint dins el sentit comú de la majoria que la dona, no era propietat de ningú, encara que després a la pràctica aquesta idea no es s'acabi de veure reflectida del tot. La meva pregunta és, no es troba l'infant sota una opressió semblant a la que tenia la dona per part de la família? Els fills, són propietat dels seus pares?

Contestant a la darrera pregunta, he de dir que baix el meu punt de vista que no; els fills no són propietat dels pares. Tal vegada aquesta sentència manca de crèdit ja que és feta per una persona que encara no ha tengut fills, però si deixau que ho expliqui tal vegada pugui mostrar la meva opinió el respecte sense ferir massa sensibilitats. Alhora d'analitzar la qüestió crec que és fonamental distingir entre la responsabilitat i la possessió. Entenc que el pare és responsable del seu fill, però no propietari. Això s'explica perquè baix el meu punt de vista, el pare té la responsabilitat de guiar al seu fill. De dotar-los d'educació moral i de cures diverses. El fill ve al món per ordre dels pares, ja que ningú ha triat néixer, per tant, sembla obvi que la família es responsabilitzi de part de l'educació i de la manutenció d'aquell infant fins que es pugui valer per si sol. No tenc clar fins a quin punt la família és responsable. He llegit opinions molt diverses i realment el debat és força antic. Plató i els autors marxistes per norma general pensen que és la comunitat qui té la responsabilitat dels fills. D'altres, com Rousseau, interpreta que no s'han de posar cap tipus de traves al desenvolupament personal del fill i que cal deixar-lo en la llibertat absoluta baix una tutela d'un mestre mentre que els conservadors pensen que el lligam de la família és sagrat i no hi pot haver cap tipus de interferència en ell. No conec la millor fórmula. No sé qui és més indicat per educar l'infant, si la família, la comunitat, l'escola, l'Estat... tal vegada la millor fórmula passi per una conjunció equilibrada de totes aquestes institucions i d'altres que segurament no he esmentat, però tampoc les tenc totes.

El que si que entenc és que el fill no és propietat del seu pare. El concepte de pàtria potestat consider que està mal entès per la gent que fa aquest tipus de reivindicacions de lliure elecció. S'ha d'aprendre a ser pares i mares. La sobreprotecció dels fills que tan de moda està darrerament no és una bona manera d'educar als fills de la mateixa manera que imposar una decisió del pare al fill tampoc és del tot correcte. Evidentment, o això vull pensar, quan el pare decideix al voltant d'una qüestió tan fonamental com és la de l'educació del seu fill, ho fa des de la bona intenció i intentant aportar un benefici al seu fill, però també pens que la intenció de fer el bé no és suficient per legitimar una acció. Aquests tipus de decisions no han de ser presses únicament des de l'àmbit familiar ja que la família es troba inscrita en un conjunt més gran de relacions socials que podem anomenar societat.

Tal vegada el millor que puc fer per acabar de fer-me entendre, que no sé si ho estic aconseguint, és deixar que gent amb més reputació que no pas jo parli per mi. Així que us deix amb un fragment d'un escrit de Khalil Gibran poeta, místic i artista que va néixer al Liban en el 1883. Encara que empri un llenguatge poètic crec que les reflexions d'aquest autor que podeu trobar al seu llibre El Profeta són fonamentals per intentar esclarir el tema que aquí he plantejat:

Y una mujer que sostenía un bebé contra su pecho dijo, Háblanos de los Hijos.
Y el contestó:
Vuestros hijos no son vuestros hijos.
Ellos son los hijos y las hijas de la Vida que trata de llenarse a si misma
Ellos vienen a través de vosotros pero no de vosotros.
Y aunque ellos están con vosotros no os pertenecen.

Les podeís dar vuestro amor, pero no vuestros pensamientos.
Porque ellos tienen sus propios pensamientos.
Podeís dar habitáculo a sus cuerpos pero no a sus almas,
Pues sus almas habitan en la casa del mañana, la cual no ser puede visitar, ni tan siquiera en los sueños.
Podeís anhelar ser como ellos, pero no lucheís para hacerlos como sois vosotros.
Porque la vida no maarcha hacia atrás y no se mueve con el ayer.

Vosotros sois los arcos con los que vuestros hijos, como flechas vivientes son lanzados a la Vida.
El Gran Arquero ve la diana en el camino del infinito, y la dobla con su poder y sus flechas pueden ir rápidas y lejos.
Haced que la forma en que dobleís el arco en vuestra manos sea para alegría.
Él también, además a amar la flecha que vuela, ama el arco que es estable. 

Apologia de la filosofia.

Heràclit, Plató, Aristòtil, Epicur, Diògenes, Plotí, Ramon Llull, Descartes, Giordanno Bruno, Maquiavel, Hume, Locke, Rousseau, Kant, Hegel, Marx, Schopenhauer, Nietzsche, Darwin, Heidegger, Sartre, Gramsci, Rawls, Derrida, Gorz, Arendt, Kollontai, Freud, Foucault,... pel que pogués ser, m'agradaria que aquí quedàs constància de que hi va haver un temps en què tota aquesta gent tenia quelcom interessant a dir i hi havia gent disposada a sentir-la.

Vivim a un moment en que qualsevol cosa sembla justificable. Coses que mai abans no haguessin rondat pel cap a ningú, ara és fan evidents per a tothom. Qui podia pensar que la nostra societat acceptaria unes retallades com les que patim actualment en els serveis públics? Anys enrere, ningú hagués acceptat baix cap concepte una retallada en prestacions social. La por permet justificar qualsevol discurs... i els sindicats encara tenen els bemolls de dir que no és el moment de convocar una vaga general...

Fa uns dies va arribar a les meves mans un article de l'any 2009 que explicava com la filosofia havia arribat a desaparèixer a Mèxic (http://www.milenio.com/cdb/doc/impreso/8558757). L'article explica com lentament i sense que ningú pogués fer res es va anar cuinant la desaparició de les assignatures de filosofia als plans d'estudis de secundaria i batxillerat. La croada contra la filosofia no ve d'ara. Sempre ha estat una matèria incòmoda pel sistema i sobretot per l'actual en tant que sembla que la filosofia és incompatible amb la lògica del capitalisme del “time is money” i la recerca de beneficis econòmics. En un món en què tot el que es cerca és un tècnic (un tècnic flexible i que a sobre no es queixi gaire) la filosofia passa a ser un saber del tot prescindible i perillós. Pens aleshores no servesc, o almenys aquest sembla ser el missatge que es transmet per tot arreu...

Se m'encén la sang quan veig que els polítics, siguin del color que siguin, fan un i un altre menyspreu a la filosofia. D'ençà que s'aprovà la Llei Orgànica d'Educació (LOE) al 2006, es van introduir canvis a l'assignatura de filosofia de primer de batxillerat que es veu com la culminació d'aquell experiment adoctrinador dels mals socialistes que porta per nom Educació per a la Ciutadania i on es redueix considerablement els continguts de filosofia teòrica i crítica més “convencional” d'aquesta. Per si això fos poc, l'assignatura d'Història de la Filosofia que s'imparteix a segon de batxillerat, quedà sols amb un ensenyament mínim de dues hores. Ara bé, degut a les transferències de competències cap a les Comunitats Autònomes, les diferents autonomies tenen poder de decisió alhora d'establir el currículum del batxillerat. Per sort, algunes Comunitats Autònomes com Balears o Castella la-Manxa empren aquesta transferència de competències per incrementar en una hora les hores de filosofia al currículum de batxillerat. D'altres, com Catalunya o València sols ho fan a l'assignatura que s'imparteix a segon de batxiller fent que així l'assignatura de primer de batxillerat quedi molt degradada. I ara, amb el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports José Ignacio Wert, a saber quina serà la bonaventura de la filosofia. Per començar sembla anar a atacar assignatures com Ètica o Educació per a la Ciutadania...

Taula feta per Plataforma en defensa de la Filosofía y la Educación Pública

Podríeu dir que la meva indignació és perquè em dedic o em vull dedicar “professionalment” a l'ensenyament de filosofia i que l'única pretensió d'aquest escrit és la d'intentar conservar el petit feu que encara li queda a la comunitat filosòfica dins el sistema educatiu, i en part tendríeu raó, però si sols sou capaços de veure això, és que realment mai ningú us ha explicat la influència que té la filosofia dins la societat. Podeu pensar que això que diré és sols producte del frikisme que s'assoleix quan ets estudiant de filosofia, però a vegades estic a una conversa de bar i algú fa un comentari i pens: això és Plató. O llegesc una novel·la qualsevol i dic: hòstia, Aristòtil. O quan escolt una cançó i pens: pareix mentida que aquí hi hagi Heidegger. Però és així. O de vegades xerrant amb els meus pares em veig forçat a demanar-me si han llegit Kant qualque vegada (i sé que no ho han fet). Fa més de dos mil anys que vivim amb la filosofia. Per molt que intentin amargar-la hi és per tot arreu, i saber identificar-la ajuda a entendre com funciona el món, com funciona la gent i sobretot, i el més important, ajuda a saber com pots canviar les coses que no t'agraden. No dic que tot estigui i sigui en funció de la filosofia. No em vull posar pesat amb aquesta reivindicació però a vegades costa veure la connexió entre aquell personatge tan estrany que per norma general és el filòsof i el món que ens envolta, però tot gran projecte filosòfic ha tengut la seva repercussió pràctica. Deixant de banda la utilitat d'aquesta, d'on pensau que ve l'idea d'un organisme internacional com la ONU? Doncs de Kant... I que me'n deis de la influència del platonisme i l'aristotelisme dins la religió catòlica? El simple fet d'estudiar història tal i com s'estudia és per influència hegeliana. La Revolució Francesa és, en part, una revolució filosòfica. La Revolució Russa és, en part, una revolució filosòfica. La nostra revolució, si es dona, ha de ser filosòfica!

La filosofia és una eina de construcció personal. Aporta allò que diuen esperit crític, mentalitat oberta i un punt de vista diferent al convencional. Però quina construcció li queda a l'estudiant quan un dels principals nutrients de la civilització, la filosofia, queda reduït al seu mínim exponent? La solució és clara, l'única construcció possible serà la que el sistema capitalista imposi.

Reivindic el pensar lliure, encara que no estigui de moda. Pensa aleshores molesta!!

Avís a possibles lectors

De vegades tenc la necessitat d'escriure el món. Supòs que és la meva manera d'inscriure'm en ell. De formar part d'ell i alhora també d'evadir-me. Einstein deia que quan feia ciència aconseguia evadir-se del món. Supòs que és bo tenir una via d'escapament. La meva és ben clara: la filosofia i la paraula. La primera, em permet espiritualitzar i estructurar el meu dia a dia, l'altra em permet parlar precisament de com ho faig. A vegades no sé si amb la filosofia vaig a bon port. Sempre he dit que la filosofia no ha servit mai per donar una resposta a res i que el que em permet a mi és aconseguir certa indiferència. Això darrerament ha canviat. Veig en ella un gran potencial d'alliberació, però a saber quan de temps durarà. En tendreu notícies...

Avís per als lectors és el títol de la primera entrada d'aquest bloc. Sí, tenia la necessitat de dir-vos a tots que res del que trobeu aquí escrit té cap pretensió d'objectivitat. El motiu no és que jo sigui incapaç de dir res cert del món o de jo. El propi motiu és troba en la mateixa paraula. Una bona amiga m'explicava un dia quina era l'etimologia de la paraula “paraula”. Paraula prové del grec parabolê. Para significa “al marge de” o “al costat de”. Bolê suggereix el fet de llençar quelcom enfora. Aquestes dues paraules juntes signifiquen establir un paral·lel entre, és a dir, comparar. Exacte. El que feim quan parlam és situar-nos al costat de la realitat. És, establir un paral·lel, un paral·lel amb la realitat. La cosa sembla simple a un primer cop d'ull, gairebé irrellevant, però resulta curiós que la mateixa etimologia de la paraula “paraula”, que nosaltres empram per descriure la realitat, ja sigui interior o exterior, estigui condemnada a no poder establir un lligam fort, objectiu, amb aquesta suposada realitat. La realitat, sigui el que sigui aquesta, es veu intervenguda per la nostra paraula i aquesta sols és un reflex d'aquella realitat, però en cap cas serà aquella realitat. És per aquest motiu que quan passeu a llegir les diferents entrades que puguin aparèixer a aquest bloc, heu de tenir en conta que en cap cas tenc la pretensió de descriure la realitat tal i com és, ja que aquesta se m'escapa pel simple fet d'haver emprar la paraula. Qualsevol semblança amb la realitat, serà pura coincidència. Reneg de qualsevol tipus de pretensió d'objectivitat, però això no vol dir que em calli o que el que escrigui no servesqui per res. Al llenguatge li pertany la veritat i sigui quina sigui aquesta, aquest bloc no és més que un intent de copsar-la i transmetre-la.